Venim al món, i no ens volem, pensant que al no voler-nos som menys egoistes, venim al món i pensem que per “abarcar” menys som més generosos. Qué per no sentir-nos mereixedors deixem més part als demés…
No voler la vida, eixa és el verdader egoisme. No voler la vida, perque em fa mal el cor, perque hi ha dies durs, perque hi ha guerra, hi han conflictes, eixe és el vertader egoisme, girar-me de cul a la vida, mirar a un altre costat.
És responsabilitat meua viure la meua vida, estimar-la, menjar-me cada segon, saboretjar cada petjada, abraçar cada silenci, respirar cada mirada, PER TOTS, PER MI. Pels que han estat abans, pels que vindran després. VIVIM, VIVIM, VIVIM! No esperem a morir per mirar arrere i vore, mirem ara. No esperem a pedre algú per vore’l, per sentir el seu cor bategar, DESPERTEEEEEM! Jo sí, vuic despertar cada dia, cada dia vuic despertar, TOTA JO, el jo sense limits, desperta’t, desperta’m Déu! Cada dia DESPERTA’M! Cada dia VIVIM!
Quan no entenia, quan no escoltava amb el cor, quan no veia més allà del jo, LA VIDA EM GILLAVA, la vida em sacsejava, em rebolicaba, i Ella sols volia una cosa: QUE LA MIRARA, QUE EM MIRARA, QUE LA VEGERA EN MI, QUE DESPERTARA, QUE DIGUERA SÍ A LA VIDA una volta darrere d’un altra.
La vida, sols ens vol regalar vida. I nosaltres, elegim. I jo elegisc dir SÍ A LA VIDA una i una altra volta.
I sí, desde fa dies, eixa VIDA sols fa que creixer en mi, sentint que s’expandix molt més lluny, molt més que el meu cos físic. Desde fa dies senc la vida estallar desde dins del meu cor a fora. I vuic VIURE.
I ara que la vida sap que ho sé, ja no em gilla, ja no em pega, ja no és dura, mai ho ha segut; LA VIDA M’ACARICIA AL IGUAL QUE JO M’ACARICIE i l’acaricie.
L’escolta ha canviat, les barreres s’han diluit, i LA VIDA I JO SOM UNA.
Ella sap, que te permís per cada dia quan per un segon se m’oblide el regal i el miracle que és poder respirar, poder caminar, poder abraçar, poder tindre el meu cos sa… ella sap que pot recordar-meu totes les vegades que necessite.
Estem ací, pot ser no sapigues el camí, pot ser estigues en mig de crits, d’eixos crits que un dia es convertiran en caricies, sols dir-te que estic ací, que la Vida t’estima. Que jo t’estime. Que ens fas falta, que eres important. Qué quan més et vuigues, més podrás donar, més podràs rebre. Més, més. Un més que no suma, ni resta, sols creix.
Viu ara, agafa la teua vida, sent-la. Plora, riu, abraça, gilla, juga, bota, trencat, obrit, tancat, MIRA’T, MIRA’T, MIRA’T!
Plena de VIDA la teua VIDA.
Pd: gràcies a What dreams may come 1998, gràcies a Parásitos 2019, gràcies al Compositor de Tormentas, gràcies al cine, als llibres, a la música, al art en general, a les persones que creen, grácies al món sencer per DESPERTAR-ME, per fer-me SENTIR mil vides i recordar amb el sentir el que realment som.
Hui en el ioga pel matí, he demanat que el meu dia estiguera ple d’AMOR. Així està seguent, l’AMOR té moltes formes, sols hi ha que saber sentir-les. Nosaltres elegim, nosaltres creem la nostra vida, deixe’m de ser víctimes, deixe’m de parlar en 3a persona. Parlem en 1a i permitim que la magia ocorrega.
Vos estime, perquè m’estime. I tu i jo som u.
Caterina
