Sonà el telèfon.
La teua veu.
-Torne a tindre càncer Caterina.
Silenci.
Em vaig ficar a plorar, i tu ploraves a l’altre costat del telèfon. No et podia tocar, però et sentia al meu costat, sentia la teua enfermetat en mi, sentia el teu dolor que era el nostre.
Quan vam penjar, vaig baixar al sotano, ahí on tenia totes les meues pintures i eixe quadre inacabat que canviava amb totes les etapes de la meua vida. Vaig començar a tirar pintura, a llençar pincellades. I una frase és repetia dins de mi: A LA MERDA NO SER JO.
No ser tu, tapar-te, ser invisible, fer-te menut una i una altra volta, exigir-te més, més i més t’havia creat eixa enfermetat. Amb una persona que ho passara era suficient, vaig vore clara la lliçó, vaig començar a actuar.
Ho vaig escriure al quadre, per què no pensava consentir que la teua enfermetat és quedara en va, que tu estigueres passant per això significava que tenia dos opcions: o esperar a tindre un càncer jo per a deixar d’autodestruir-me o agafar l’avís que ens estaves regalant a tots i traure totes les meues forces, per mi, per tu i pel món sencer.
Vaig elegir la segona opció, com sempre he fet quan ha passat algo així, he triat l’opció de despertar, de trencar-me i de renaixer coste el que coste.
No et van diagnosticar, ens van diagnosticar.
I junts vam pujar dalt d’una montanya rusa durant quasi un any. Em vas ajudar a donar passos, a soltar el que no em feia feliç, em vas ajudar a crèixer, em vas ajudar a ser jo.
Gràcies RP. Gràcies per deixar-me sanar al teu costat. Gràcies per confiar en mi, gràcies per no rendir-te a pesar de tota la catarsis, gràcies per deixar-me viure-la al teu costat. Gràcies per agafar-te ben fort a la vida.
Te vuic infinit. Sempre, sempre, sempre.
No eres, som.